Article per Rodrigo Pozo
En els últims mesos hem vist titulars que criden l’atenció:
- Barcelona torna a omplir-se de pintades amb el famós “Tourists go home” i manifestants espanten a turistes amb pistoles d’aigua.
- A Ciutat de Mèxic, veïns han sortit a protestar contra la gentrificació que atribueixen en part a l’arribada de turistes i nòmades digitals.
Aquest tipus de manifestacions reflecteixen un fenomen cada vegada més comú: la tensió entre residents i turistes en ciutats que reben grans fluxos de visitants. Però convé detenir-se i fer una reflexió important: el problema no són els turistes.
El sistema darrere de la saturació turística
Els viatgers —siguin motxileros, famílies de vacances o nòmades digitals— rares vegades tenen la intenció de perjudicar la ciutat que visiten. Al contrari, la majoria busca gaudir de la seva cultura, la seva gastronomia i la seva vida quotidiana amb respecte.
El veritable origen del problema està en un sistema econòmic i polític que:
- Promou un model de creixement il·limitat, mesurant l’èxit en nombre d’arribades en lloc d’en la qualitat de l’experiència o el benestar de la comunitat local.
- Permet que els beneficis del turisme es concentrin en uns pocs actors (grans cadenes hoteleres, plataformes globals de lloguer turístic, tur operadors internacionals) mentre que els costos recauen sobre molts:
- Residents, que sofreixen encariment de l’habitatge, saturació de l’espai públic i pèrdua d’identitat cultural.
- Treballadors/es, que suporten condicions precàries malgrat que la indústria genera ingressos rècord.
- Els propis turistes, que acaben vivint experiències menys autèntiques i més massificades.
La paradoxa del consumidor: elecció real o il·lusió d’elecció?
Amb freqüència es responsabilitza al turista individual: “tria millor on viatges, evita plataformes de lloguer massiu, busca experiències locals…”. I encara que aquestes decisions són valuoses, no podem oblidar una paradoxa fonamental:
Si totes les opcions que se’ns oferíssin fossin sostenibles i beneficioses, llavors l’elecció del consumidor no seria un dilema.
El problema no està en triar entre un hotel local o una gran plataforma, sinó en què el sistema permet i normalitza opcions que són perjudicials per a les comunitats. Així, la càrrega ètica es trasllada injustament al viatger individual, quan en realitat haurien de ser les polítiques públiques, la regulació urbana i el disseny del mercat turístic els qui garanteixin que cada opció disponible sigui positiva.
Foto de Tommy Kwak a Unsplash
Cap a un model turístic més just i sostenible
Les protestes de Barcelona o Ciutat de Mèxic no haurien de llegir-se com un rebuig al visitant, sinó com un anomenat d’atenció al sistema que gestiona l’activitat turística.
Per a transformar aquesta realitat, fan falta:
- Polítiques públiques fermes que regulin l’allotjament turístic, l’ús de l’espai urbà i la protecció dels residents.
- Models de governança participativa, on comunitats locals, sector privat i administració treballin junts.
- Empreses responsables, que busquin un equilibri entre rendibilitat, benestar comunitari i conservació de l’entorn.
Només així podrem resoldre aquesta paradoxa i avançar cap a un turisme on ningú hagi de sortir al carrer amb pancartes, perquè el sistema ja garanteix que els beneficis es distribueixin de manera equitativa.
El rebuig al turisme no és un rebuig als turistes, sinó a un model econòmic desigual que privilegia a uns pocs a costa de molts. Canviar-ho és una responsabilitat compartida, però sobretot requereix regles del joc distintes.
